Monthly Archives: Març de 2019

At Last – Música

“At Last” is a song written by Mack Gordon and Harry Warren for the musical film Sun Valley Serenade (1941). Glenn Miller and his orchestra recorded the tune several times, with a 1942 version reaching number nine on the singles chart.

Orchestra Wives (1942) – “At Last”

1942 HITS ARCHIVE: At Last – Glenn Miller (Ray Eberle, vocal)

At last my love has come along
My lonely days are over
And life is like a song
At last
The skies above are blue
My heart was wrapped up in clover
The night I looked at you

I found a dream that I could speak to
A dream that I can call my own
I found a thrill to press my cheek to
A thrill that I have never known

You smiled and then the spell was cast
Now here we are in heaven
For you are mine at last

Ingrés d’un protocol notarial de Guissona a l’Arxiu Comarcal de la Segarra | Grup d’Arxivers de Lleida

Fa uns díes va ser ingressat en dipòsit a l’Arxiu Comarcal de la Segarra un protocol del notari de la vila de Guissona Amador Pasqual. El protocol ha estat adquirit pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que l’ha dipositat a l’Arxiu permetent que es pugui posar a la disposició dels usuaris.

Es tracta d’un llibre en foli, amb les cobertes de pergamí, dels anys 1623-1633 de 383 folis que també conté un plec amb una mà de notes, del mateix notari Amador Pasqual, de l’any 1640 de 77 folis. El protocol serà incorporat al fons del Districte notarial de Cervera en els propers dies després de fer-ne l’inventari.

Informació extreta de la pàgina web de la XAC

Via:  Ingrés d’un protocol notarial de Guissona a l’Arxiu Comarcal de la Segarra | Grup d’Arxivers de Lleida

Els Catalans als camps nazis | Biblioteca del Pavelló de la República

Els catalans als camps nazis és el títol del llibre de Montserrat Roig (1946-1991)  periodista i escriptora barcelonina que ha esdevingut una obra clau de la historiografia catalana. Edicions 62 n’ha fet una nova edició revisada amb motiu del quarantè aniversari de la seva publicació.

Des del mes d’agost de l’any 1940, molts republicans catalans i espanyols van arribar als camps de concentració i extermini nazis.

Un cop es va iniciar la Segona Guerra Mundial un gran nombre d’exiliats republicans es van veure obligats a allistar-se a les companyies de treballadors estrangers i altres s’enrolaren a la legió estrangera per continuar lluitant contra el feixisme.

Quan França va ser ocupada per l’exèrcit alemany, uns 10.000 republicans catalans i espanyols van ser deportats als camps d’extermini nazi i un 60% no va aconseguir sobreviure.

El llistat de mètodes de tortura i assassinat és infinita: van perdre la vida afusellats, apallissats, gasejats, penjats, amb experiments mèdics… No obstant això, la majoria va morir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties.

Els que va aconseguir sobreviure, anys després del seu alliberament, encara recordaven el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que aquest número no l’oblidessin mai més.

A Auschwitz, prop de Cracòvia, a Sachsenhausen a Berlín, a Flossenburg entre Nuremberg i Pilsen, i a Neuengamme prop d’Hamburg, van ser tancats un número reduït d’espanyols i catalans. A Dachau prop de la ciutat de Munich i Buchenwald  prop de Leipzig,  n’hi va haver molts més que procedien, gairebé tots, de presons franceses i que havien participat en accions de la Resistència.

El camp de concentració de Mauthausen-Gusen és, sens dubte, el més tristament famós de tots. Un total de 1.800 catalans hi van morir. En realitat era un conjunt de camps de concentració situats al voltant de la petita localitat austríaca de Mauthausen, a uns pocs quilòmetres de Linz.

I tot plegat amb el consentiment de la dictadura franquista que, en tot moment, va estar assabentada de la sort que anaven a tenir aquestes persones que eren classificades com a apàtrides i identificades amb un triangle blau per distingir-los com a tals i també per diferenciar-los d’altres classificacions com la dels homosexuals, amb un triangle rosa, o dels gitanos que portaven un triangle negre.

Després d’una tasca minuciosa Montserrat Roig descobreix, a través d’una cinquantena de testimonis, la història d’aquests deportats republicans i dóna veu a les persones anònimes que havien sobreviscut a aquell infern. En fa un detallat perfil que ha permès saber, per exemple, que en la seva majoria procedien de comarques i no de les grans ciutats i que representaven  a la classe treballadora i alguns intel·lectuals que, amb motiu de la Ley de Responsabilidades Políticas promulgada el 13 de febrer de 1939 per la dictadura franquista, no se’ls permetia la seva tornada a l’Estat espanyol.

Entre els intel·lectuals catalans que van ser al camp de Mauthausen destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 22 de novembre de 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, 3 d’agost de 1974). A la novel·la autobiogràfica K.L. Reich va narrar la seva experiència al camp on va estar pres durant cinc anys.

El llibre el va dedicar al general nord-americà Omar N. Bradley “cap de les forces nord-americanes que m’alliberaren el dia 5 de maig de 1945, en testimoni de gratitud i admiració” i a Pere Vives (Barcelona, 24 de febrer de 1910 – Mauthausen, 30 d’octubre de 1941) un professor de matemàtiques que va morir assassinat pels nazis per efecte d’una injecció de benzina al cor.

Anys més tard, Amat-Piniella va fundar, juntament amb altres deportats l’Amical de Mauthausen associació que te per objectiu  defensar els drets morals i materials dels deportats  i  preservar la seva memòria.

Un altre pres conegut és Francesc Boix (Poble-sec, Barcelona, 31 d’agost de 1920 – París, 7 de juliol de 1951), fotògraf i únic testimoni català dels judicis de Nuremberg i Dachau. Les fotografies que Boix va fer durant el seu captiveri a Mauthausen van ser proves gràfiques que es van utilitzar per demostrar els crims del genocidi nazi.

El cas d’ Enric Marco Batlle (Barcelona, 12 d’abril de 1921), antic militant de la CNT que va fer creure a tothom que havia estat a Mauthausen però que gràcies a diverses tasques d’investigació és va descobrir que era un mentider i vulgar estafador i que mai havia estat deportat, va tenir un gran ressò mediàtic.

De la deportació de dones sempre se n’ha parlat molt menys. Les dones van patir més humiliacions que els homes per a la seva pròpia condició.  Al camp de Ravensbrück, a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín moltes dones van ser esterilitzades i algunes obligades a prostituir-se.  Hi van morir unes 28.000 dones. De les  300  espanyoles que hi van estar Neus Català (Els Guiamets, 6 d’octubre de 1915), és l’única supervivent catalana viva del camp. Tenim una part del seu fons personal al nostre arxiu.

L’any 2012, el Ministerio Español de Justicia va  posar en marxa una base de dades que permet accedir a les referències dels 4.400 ciutadans de l’Estat espanyol que van morir als camps de concentració nazis d’Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Això ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del Ministeri francès d’Excombatents i de Víctimes de Guerra on s’inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom i cognom, lloc i data de naixement, etc.

Per a conèixer més dades es pot consultar el Portal de Archivos Españoles del Ministerio de Cultura es troba una base de dades que recull els continguts del Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), editada pel mateix ministeri l’any 2006 i que és el resultat d’una investigació de Benito Bermejo i Sandra Checa i que ha esdevingut una magnífica eina d’informació.

Allí hem trobat a Enric Puigmal de Maçanet de Cabrenys, a l’Alt Empordà, que va morir al camp de Mittelbau-Dora, satel·lit del de Buchenwald,  amb només 20 anys.

Qui era l’Enric?  Tenia 12 anys quan va esclatar la Guerra Civil… per què va anar a parar a un camp d’extermini nazi?

Tan de bo algun dia aquestes preguntes puguin ser contestades….

Les víctimes han de sobreviure en la nostra memòria. Sobretot han d’entrar a les escoles, no per estimular la rancúnia o la venjança sinó per evitar que la historia es repeteixi i per redescobrir històries com les del jove Enric de Maçanet de Cabrenys.

Diumenge dia 27 de gener es commemora el Dia Mundial en record de les Víctimes de l’Holocaust. Recordeu aquesta data. Si voleu podeu participar en els nombrosos actes que el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera organitza per no oblidar mai el que va passar.

via Els Catalans als camps nazis | Biblioteca del Pavelló de la República

La foule – Música

“La Foule” (French pronunciation: ​[la ful]; “The Crowd”) is a song sung by famed French singer Édith Piaf, released in 1957. The song was composed by Ángel Cabral [es] with lyrics written by Michel Rivgauche [fr].

Edith Piaf – La foule

Edith Piaf – La Foule (live)

Je revois la ville en fête et en délire
Suffoquant sous le soleil et sous la joie
Et j’entends dans la musique les cris, les rires
Qui éclatent et rebondissent autour de moi
Et perdue parmi ces gens qui me bousculent
Étourdie, désemparée, je reste là
Quand soudain, je me retourne, il se recule,
Et la foule vient me jeter entre ses bras…

Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Écrasés l’un contre l’autre
Nous ne formons qu’un seul corps
Et le flot sans effort
Nous pousse, enchaînés l’un et l’autre
Et nous laisse tous deux
Épanouis, enivrés et heureux.

Entraînés par la foule qui s’élance
Et qui danse
Une folle farandole
Nos deux mains restent soudées
Et parfois soulevés
Nos deux corps enlacés s’envolent
Et retombent tous deux
Épanouis, enivrés et heureux…

Et la joie éclaboussée par son sourire
Me transperce et rejaillit au fond de moi
Mais soudain je pousse un cri parmi les rires
Quand la foule vient l’arracher d’entre mes bras…

Emportés par la foule qui nous traîne
Nous entraîne
Nous éloigne l’un de l’autre
Je lutte et je me débats
Mais le son de sa voix
S’étouffe dans les rires des autres
Et je crie de douleur, de fureur et de rage
Et je pleure…

Entraînée par la foule qui s’élance
Et qui danse
Une folle farandole
Je suis emportée au loin
Et je crispe mes poings, maudissant la foule qui me vole
L’homme qu’elle m’avait donné
Et que je n’ai jamais retrouvé…

Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de TAsa Google

Els clàssics l’anomenaven el Leviatà. Insaciable, voraç i assedegat. Mai en té prou. Sempre en vol més i més. Octavio Granado, secretari d’Estat de la Seguretat Social, declarava aquest dijous en el Congrés de Diputats que l’ajust del sistema es farà via ingressos. Això significa que l’esforç per eixugar els 20.000 milions d’euros de déficit contributiu de la Seguretat Social (30.000 milions el total) recaurà sobre les quotes empresarials i els treballadors. No es pretén reformar un sistema que ja s’esmicola quan el tsunami demogràfic tan sols despunta en l’horitzó sense haver arribat encara a la costa. No importa qui ho pagarà ni com afectarà l’elevat atur secular d’Espanya. Només importa augmentar els ingressos. ¿Fins quan es podrá continuar carregant tots els costos sobre els treballadors actuals que seran els grans damnificats quan hagin de cobrar en el futur unes escarransides pensions? Quin és el límit de la paciència? Quan s’adonarà el treballador que l’elevada  quota empresarial a la Seguretat Social es descompta de la seva nòmina i, per tant, surt de la seva butxaca? Un altre exemple de la voracitat recaptatòria del govern de Pedro Sánchez el trobem en les noves taxes Google i Tobin. Aquesta darrera és un impost del 0,2% sobre la compravenda d’accions d’empreses amb capitalització en les borses superior als 1.000 milions d’euros. I la taxa Google és un impost del 3% sobre els ingressos per publicitat online i intermediació a Internet. Cal recordar que una de cada quatre empreses paga per anunciar-se a Internet i que el 94% utilitzen les xarxes socials per comunicar-se amb els clients. Depenent de la plataforma, el cost per clic de la publicitat online està entre 0,5 euros i 2 euros.

L’executiu central aspira a recaptar més de 2.000 milions d’euros amb aquests dos nous impostos sense perjudicar ni les pimes ni els consumidors. En realitat, ni s’ingressaran tants milions ni es perjudicarà només les grans empreses tecnològiques. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu una recaptació mínima de 950 milions i máxima de només 1.800 milions. Les inflades previsions del govern, quan s’incompleixin, ja servirán per justificar una addicional pujada d’impostos. Per altra banda, Google i Amazon permeten a les petites empreses col·locar els seus productes en els aparadors virtuals i subcontractar els serveis d’enviament al client. La taxa Google, per tant, perjudicarà les pimes en el seu intent d’iniciar-se en el comerç electrònic i obrir-se a la internacionalització. I el menor potencial exportador de l’economia espanyola significa menor competitivitat i capacitat de creixement, just quan apareixen senyals de desacceleració i convé reforçar les vendes als mercats exteriors. A més, les plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d’Amazon o 3,6% en el de AirBnB). Per tant, aquesta taxa Google es repercutirà a la pime que utilitza els seus serveis i al client final, però no l’acabarà pagant la gran empresa tecnològica que li dóna el nom.

La taxa Google reduirà els ingressos de les empreses usuàries dels serveis digitals i n’incrementarà els costos. Per tant, els seus beneficis disminuiran. En conseqüència, la inversión també i la capacitat de contractació se’n ressentirà en un sector tan estratègic com és el comerç online. La fiscalització de l’e-commerce requereix una coordinació supraestatal i a nivell europeu per tal de ser efectiva i no discriminatòria. I la UE no ha arribat a cap acord, ni en la forma ni en el contingut, sobre com gravar els serveis digitals. La iniciativa del govern socialista espanyol sí perjudicarà, com hem dit, les pimes i també els consumidors finals, que hauran de pagar preus més elevats. Concretament, i segons un estudi de la firma auditoria PricewaterhouseCoopers, els consumidors experimentaran una pèrdua de benestar d’entre 515 i 665 milions d’euros, per l’increment en el preu. Les empreses usuàries dels serveis digitals experimentaran una pèrdua de beneficis d’aproximadament 500 milions d’euros, per l’increment dels costos i la caiguda de les vendes. I l’impacte negatiu en el PIB será d’entre 586 i 662 milions d’euros. Estant la digitalització lligada al creixement econòmic, la competitivitat empresarial i la inversió en recerca i desenvolupament, el nou impost serà un llast que ho dificultarà. Sent la petita dimensió de l’empresa espanyola una de les debilitats més destacables, el nou impost reforçarà el nanisme empresarial. I faltant tecnologia avançada i companyies emergents, la taxa Google frenarà la tan necessària modernització. L’economia espanyola està mancada d’estalvi i inversió productiva, de digitalització empresarial i internacionalització. Els nous impostos del govern socialista només aconseguiran avançar en sentit contrari.

 

Via:   Taxa Google | Jordi Franch Parella Weblog

Louise – Música

“Louise” is a song written by Leo Robin & Richard A. Whiting for the 1929 film Innocents of Paris, where it was performed by Maurice Chevalier. The song was Chevalier’s first hit in the United States, and was among the best selling records for 10 weeks in the summer of 1929. Chevalier recorded the song again in 1946 with Henri René’s Orchestra – RCA VICTOR-25-0093-A.

1929 HITS ARCHIVE: Louise – Maurice Chevalier

Maurice Chevalier & Leonard Joy Orchestra – Louise 1929

Wonderful! Oh, it’s wonderful
To be in love with you.
Beautiful! You’re so beautiful,
You haunt me all day through.

Every little breeze seems to whisper “Louise.”
Birds in the trees seem to twitter “Louise.”
Each little rose
Tells me it knows I love you, love you.

Every little beat that I feel in my heart,
Seems to repeat, What I felt from the start,
Each little sigh
Tells me that I adore you, Louise.

Just to see and hear you
Brings joy I never knew.
But to be so near you,
Thrills me through and through.

Anyone can see why I wanted your kiss,
It had to be But the wonder is this:
Can it be true,
Someone like you Could love me, Louise?

Innocent! You’re so innocent
And gentle as a dove.
Heaven sent! You were heaven sent,
An angel from above.

Every little breeze seems to whisper “Louise.”
Birds in the trees seem to twitter “Louise.”
Each little rose
Tells me it knows I love you, love you.

Every little beat that I feel in my heart,
Seems to repeat, What I felt from the start,
Each little sigh
Tells me that I adore you, Louise.

Often when I’m gloomy
And in my lonely room.
Thoughts of you come to me,
Like a sweet perfume.

Anyone can see why I wanted your kiss,
It had to be But the wonder is this:
Can it be true,
Someone like you Could love me, Louise?

El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR

Les illes formigues, a cavall entre les poblacions de Palamós i de Palafrugell és un dels indrets de la costa catalana on hi ha hagut més naufragis. Des d´embarcacions fenícies fins a derelictes actuals. De fet, els fons submarins entre Palamós i Begur és on hi ha documentats enfonsaments.

La costa de les Formigues es un tram difícil per a la navegació costanera, especialment el freu que separa les illes de la costa. Hi ha nombrosos esculls i baixos que poden complicar molt la navegació en aquesta zona. Una atenció especial s´ha de tenir amb el Furió de Cala Estreta i al pas que hi ha entre el Cap de Planes i les mateixes illes.

No és d´estranyar que en aquests fons d´aquetes hi hagi documentats nombrosos derelictes. Alguns d´ells, recentment han estat estudiats a fons pel CASC (Centre d´Arqueologia Subaquàtica de Catalunya). Un dels més espectaculars és l’anomenat Formigues II descobert a finals del 2016 pel submarí Ictineu 3. Es troba a gairebé 50 m de profunditat., cosa que dificulta l’excavació per les llargues descompressions que s´han de realitzar.

El derelicte Formigues II és un dels més ben conservats i que pot aportar més informació als arqueòlegs. Foto: CASC

Formigues II és un naufragi d´una embarcació datada al segle I a C. Es tracta d´un vaixell de sis metres de mànega i uns 15 metres d´eslora que encara conserva intacta part de l´estructura de fusta, dues quadernes i els taulons que les uneixen, cosa que l´ha convertit en un jaciment únic que permetrà estudiar la tècnica constructiva de la nau. En gairebé tots els derelictes documentats es conserva només la càrrega.

En la primera campanya de prospecció s´ha procedit a la neteja de sediments i deixar el carregament al descobert per a fer la documentació fotogramètrica. Un cop acabada la campanya, els responsables de l´excavació han pogut documentar quasi dues centres àmfores, la gran majoria del tipus Dressel 7 i es creu que encara en queden bastantes de submergides i enterrades en el sediment que es trauran en les properes campanyes juntament amb l´excavació de la popa del vaixell, on es creu que hi pot haver els objectes més valuosos per a la investigació. Els investigadors han constatat també que part de les àmfores han estat espoliades.

Algunes de les àmfores recuperades estaven encara segellades i la gran majoria transportaven salsa de peix i garum. En algunes àmfores s´hi ha trobat restes del que contenia: espines, escates i ossos de peix. A partir d´aquestes mostres s´han fet les proves d´ADN i amb els resultats obtinguts d´aquets anàlisi es podria saber amb molta més exactitud els ingredients que es feien servir per elaborar aquest producte.

Els arqueòlegs del CASC creuen que el vaixell va ser sorprès per un temporal que finalment el va enfonsar. A partir de les troballes de les peces de ceràmica, algunes d´origen bètic, es pot concretar que el vaixell podia venir d´algun port d´Andalusia i que possiblement podria dirigir-se a ports com a Narbona o Arles on hi havia una demanda molt forta d´aquest producte. La troballa permetrà obrir noves vies d´investigació sobre el comerç marítim en aquella època.

Via:  El tresor de les Formigues | HISTÒRIESDEMAR