Daily Archives: Novembre 25, 2018

Begin the Beguine – Música

“Begin the Beguine” is a popular song written by Cole Porter. Porter composed the song between Kalabahi, Indonesia, and Fiji during a 1935 Pacific cruise aboard Cunard’s ocean liner Franconia. In October 1935, it was introduced by June Knight in the Broadway musical Jubilee, produced at the Imperial Theatre in New York City.
–  Artie Shaw version:
At first, the song gained little popularity, perhaps because of its length and unconventional form. Josephine Baker danced to it in her return to America in the Ziegfeld Follies of 1936, but neither she nor the song were successful. Two years later, however, bandleader Artie Shaw recorded an arrangement of the song, an extended swing orchestra version, in collaboration with his arranger and orchestrator, Jerry Gray.

Artie Shaw : Begin the Beguine

Anuncis

Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de Gran Guerra

El món ha recordat aquests últims dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme econòmic i polític (1815-1914), fonamentat en governs limitats i l’expansió del lliure mercat. Amb el segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs màximament intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades. Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries i relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i lisiats. La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de prosperitat i pau, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota del despòtic Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius militars, erigint-se en l’àrbitre absolut de la vida econòmica i garantint un mínim d’aliment, roba i habitatge a la població.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per 7 a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inassolibles, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un boig anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques de 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitarista italià. Immediatament després, s’hi afegiria el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès, apart de l’aparició dels totalitarismes polítics, va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en consum. Fins els nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar l’any vinent una nova crisi d’abast mundial.

Via:  Cent anys després de la Gran Guerra | Jordi Franch Parella Weblog