Daily Archives: Novembre 3, 2018

Am I Blue? – Música

“Am I Blue?” is a song copyrighted by Harry Akst and Grant Clarke in 1929 and then featured in four films that year, most notably with Ethel Waters in the movie On with the Show. It has appeared in 42 movies, most recently Funny Face and The Cotton Club, and has become a standard covered by numerous artists.

1929 HITS ARCHIVE: Am I Blue? – Ethel Waters

Ben Selvin – Am I Blue?

AM I BLUE
From the film “On With The Show” (1929)
(Harry Akst / Grant Clarke)

Ethel Walters & The Harmony Four (Film Soundtrack) – 1929
Ethel Waters with Chick Webb & His Orch. – 1929
Libby Holman – 1929
Annette Hanshaw – 1929
Nat Shilkret & The Victor Orch. (vocal: Don Howard) – 1929
Ben Selvin & His Orch. (vocal: Smith Ballew) – 1929
Tom Gerun & His Orch. (vocal: Jimmy Davis)- 1929
Jimmy Noone’s Apex Club Orch. (vocal: May Alix) – 1929
Vaughn DeLeath – 1929
Ziggy Elman & His Orch. – 1938
Billie Holiday & Her Orch. – 1941
Spade Cooley – 1945
Woody Herman’s Second Herd (vocal: Woody Herman) – 1948
Dinah Washington – 1953
Monica Lewis – 1956
Ricky Nelson – 1957
Jeri Southern – 1957
Judy Holliday – 1958
Mose Allison – 1959
Gloria Lynne – 1959
Mary Ann McCall – 1959
Eddie Cochran – 1960
Fats Domino – 1961
Julie London – 1966
Brenda Lee – 1967
Connie Francis – 1968
Claudine Longet – 1968
Bette Midler – 1972
Judith Durham & The Hottest Band In Town – 1973
Barbra Streisand (feat. in the film “Funny Lady”) – 1975
Willie Nelson – 1978
Teresa Brewer – 1982
Elkie Brooks – 1984
Linda Ronstadt – 1986
Carmen McRae & Betty Carter – 1987
Rita Coolidge – 1996
Terry Blaine – 2002

Also recorded by:
Kenny Ball & His Jazzmen; Bunny Berigan & His Orch;
Dave Brubeck; Charlie Byrd; Hoagy Carmichael; Cher;
Diahann Carroll; Ray Charles; Freddy Cole; Kid Ory;
Frances Langford; Anita O’Day; Les Paul & Mary Ford;
Charlie Rich; Jimmy Roselli; Earl Hines; Jo Stafford;
Vic Damone; Lee Hazelwood; Nat King Cole; Anona Winn;
George Shearing; Ella Fitzgerald:….and many others.

I’m just a woman, a lonely woman
Waiting on the weary shore
I’m just a woman who’s only human
One you should feel sorry for

It was a morning, long before dawn
Without a warning I found he was gone
How could he do it, why should he do it
He never done it before

Am I blue, am I blue
Aint these tears in these eyes telling you
How can you ask me am I blue
Why, wouldnt you be too
If each plan with your man
Done fell through

There was a time
When I was his only one
But now I’m the sad and lonely one…lonely
Was I gay, until today
Now he’s gone, and we’re through
Am I blue

**********

As recorded by RITA COOLIDGE:

Am I blue, am I blue
Ain’t these tears in my eyes tellin’ you

Am I blue, you’d be too
If each plan with your man done fell through

There was a time, I was the only one
But now I’m the sad and lonely one, ooh lawdy

Was I gay till today
Now he’s gone and we’re through, am I blue

(Instrumental Break)

There was a time, I was the only one
But now I’m the sad and lonely one, ooh lawdy

Was I gay till today
Now he’s gone and we’re through
Now he’s gone and we’re through, am I blue

(Transcribed by Mel Priddle – October 2007)

**********

As recorded by EDDIE COCHRAN:

Well am I blue, am I blue
Ain’t these tears in my eyes tellin’ you

Well am I blue, you’d be too
If your pal says your gal’s done with you

There was a time, I was the only one
But now I’m the sad and lonely one, oh dear

Well was I gay, I should say
Now she’s gone and we’re through, am I blue

**********

Anuncis

Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de vejez

La inèrcia institucional és la incapacitat dels governs de modificar els patrons col·lectius organitzacionals, que s’apliquen a la societat i s’imposen sobre les conductes individuals. Una poderosa institució és el sistema de Seguretat Social, que a Espanya adopta la modalitat de repartiment. El seu estat de salut és crític, però les inèrcies i els poderosos interessos creats frenen els canvis necessaris. La seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la relació entre els beneficiaris i els contribuents a la Seguretat Social, això és, la relació entre els pensionistes i els cotitzants. En termes de normalitat demogràfica, quan els treballadors ocupats són molt més nombrosos que els inactius, el sistema és viable. Però quan domina l’actual envelliment imparable a la nostra societat de productivitat deficient, el sistema entra en dèficit i esdevé inviable. El descens de la taxa de fecunditat a només 1,3 fills per dona fa palès la manca de relleu generacional i aboca aquest sistema de pensions a la fallida. El nombre de pensions pagades a Espanya supera els 9,6 milions, mentre que els pensionistes són 8,7 milions (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB), que segons diferents estudis es dispararà fins el 18,5% del PIB en els propers 40 anys. El dèficit actual de la Seguretat Social ja supera els 15.000 milions d’euros anuals. Més que d’un sistema de seguretat social, com diu el seu nom, hauríem de parlar pròpiament d’un sistema de desprotecció que resulta profundament antisocial. Expliquem el perquè.

En primer lloc, el rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social hauria de ser molt superior. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer, havent invertit els excedents temporals en deute públic de l’Estat amb taxes de retorn molt baixes. Té també efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. De fet, redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és del 6,4%. Irlanda, un país que ha sortit de la crisi amb una notable disminució de l’atur, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. El pitjor, però, és que a Espanya ningú qüestiona les elevades cotitzacions que recauen principalment sobre l’empresa. Per altra banda, el sistema vigent perjudica els més pobres. La població rica i amb més recursos comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions. La població masculina també en resulta perjudicada. L’esperança de vida de les dones supera en més de cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions durant més anys. Pel que fa als joves, en surten clarament perjudicats. Donada la regressió demogràfica i la involució econòmica, aquest col·lectiu haurà de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors. L’actual sistema perjudica també altres col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) hauran pagat molt al llarg de les seves vides, però cobraran poc. Per exemple, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà estat cotitzant tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Els ingressos de la jubilació poden arribar per tres vies diferents: el sistema públic de pensions, plans d’inversió individuals (plans de pensions, fons d’inversió, accions…) i sistemes d’estalvi empresarial o sectorial. A Espanya s’han concentrat tots els ous en el primer cistell. Només una minoria pot invertir en actius financers i els plans de pensions col·lectius de les empreses, tan importants a Holanda o Dinamarca, no existeixen a Espanya (amb l’excepció del País Basc). Just aquesta setmana, Lluís Vidal Sixto i Enrique Rodríguez, dirigents de Comissions Obreres a la Catalunya Central, varen tenir la gentilesa de presentar a la FUB el contingut de l’Acord Interprofessional de Catalunya aprovat el passat 4 de setembre i vigent fins el 2020. El capítol XVIII de la resolució contempla la previsió social complementària, destacant que és un factor positiu en el sistema de relacions laborals i que les parts signants es comprometen a constituir una comissió de treball específica amb l’objectiu d’estimular i promoure els tan necessaris plans de previsió social col·lectius d’àmbit empresarial. Mitjançant acords empresarials o sectorials entre empreses i treballadors, uns i altres acumulen un fons d’estalvi individual que pertany a cada treballador. L’empresa rep algun tipus de bonificació fiscal i li serveix per atreure talent i fidelitzar el capital humà. El treballador sap que és el propietari del fons que guarda per la jubilació i que s’emportarà a una altra empresa si canvia d’ocupació. Aquesta modalitat combina algunes de les millors característiques del sistema públic (seguretat, àmplia cobertura…) amb les de l’estalvi privat individual (bons rendiments a mitjà i llarg termini, premi a les llargues carreres laborals, no dependència de la involució demogràfica…). El temps corre, el temps passa com les ombres. L’actual sistema públic de pensions està ferit de mort i ens aboca irremeiablement a la misèria amb pensions futures paupèrrimes. Cal promoure amb caràcter urgent iniciatives com la descrita. D’altra manera, la inacció ens assegura els plors i el cruixir de dents.

Via:  Plans de pensions d’empresa | Jordi Franch Parella Weblog