Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justicia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys. En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.
En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social. Si de veritat volem promoure la inclosió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.
Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc