Daily Archives: Setembre 18, 2018

The Stroll – Música

The Stroll was both a slow rock ‘n’ roll dance and a song that was popular in the late 1950s.
Billboard first reported that “The Stroll” might herald a new dance craze similar to the “Big Apple” in December 1957. “The Stroll” was written by Clyde Otis and Nancy Lee and was recorded by the Canadian group The Diamonds (Mercury 71242). The Diamonds‘ versions also featured a saxophone soloist.
When 1950s nostalgia came to the forefront in the 1970s, The Stroll saw renewed public awareness. It was used in the film American Graffiti (1973) during the scene at the high school dance and is mentioned in some of the lyrics in the musical Grease. Led Zeppelin’s 1950s rock homage “Rock and Roll” mentions the Stroll.

The Stroll-The Diamonds-original song-1957

Come, let’s stroll
Stroll across the floor
Come, let’s stro-oh-oh-oll
Stroll across the floor
Now turn around, baby
Let’s stroll once more

Feel so good
Take me by my hand
I feel so goo-ooh-ooh-ood
Take me by my hand
And let’s go strolling
In wonderland

Strollin’, , strollin’ aah-huh-uh
Rock and ro-uh-oh-oh-oh-oh-llin’
Strollin’
Well rock my so-oul
How I love to stroll

There’s my love
Strolling in the door
There’s my lo-o-o-ove
Strolling in the door
Baby, let’s go strolling
By the candy store

Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu. Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Via:  Crisi del 2008: 10 anys després | Jordi Franch Parella Weblog