Fa exactament 505 anys, el florentí Nicolau Maquiavel ens va deixar un manual clàssic que reflexiona a l’entorn de la política i el poder. De com tota acció política s’avalua en funció de la capacitat per obtenir i mantenir el poder, sense cap tipus d’escrúpol ètic ni subjecció a codi moral. L’únic que importa és l’èxit per assolir aquest objectiu, i això condiciona tots els mitjans. I els mitjans necessaris per mantenir el poder són sovint incompatibles amb els dictats de l’acció moral. En les seves mateixes paraules, un governant que vulgui continuar en el càrrec ha d’aprendre a no ser bo i a faltar a la veritat on i quan convingui. Les raons d’Estat són incompatibles amb els dictats de la raó, rectament entesa, i l’engany i la mentida passen a ocupar la centralitat de l’acció política. Es trenca amb la concepció dominant anterior del bon governant que actua sotmès a uns determinats principis morals en la cerca del bé comú, per endinsar-se en la del subjecte polític arrogant que persegueix la maximització del seu interès personal i de partit. En aquesta concepció tan perversa del poder es situa el lamentable espectacle ofert per Cristina Cifuentes a la capital de l’Estat. La falsificació del seu màster en dret s’ha d’entendre en termes de prevaricació i abús de poder en benefici propi, perjudicant alhora a tots els tercers que no disposen dels seus privilegis polítics. La corrupció està en el càrrec ostentat amb abús de poder, més que en la institució (veure, per exemple, aquest cas i aquest altre). Finalment, ha estat un vídeo de l’any 2011 en què es veu Cifuentes robant en un supermercat el que ha precipitat la caiguda de la presidenta madrilenya.
Menys espectacular, però també destacable, és el canvi de criteri del govern popular en la fiscalitat europea. Si el desembre passat, Mariano Rajoy Brey afirmava taxatiu que el seu govern sempre ha defensat els eurobons i un pressupost comú per a l’eurozona, aquesta setmana el seu flamant ministre d’economia Román Escolano Olivares afirmava just el contrari en el document «Posición española sobre el fortalecimiento de la UEM». I molt destacable també és el pacte del govern del PP amb el PNB per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat i salvar la legislatura, allunyant la possibilitat d’haver de convocar eleccions anticipades. El preu a pagar per Mariano Rajoy, però, és carregar-se la seva reforma de les pensions del 2013. Concretament, l’acord contempla que les pensions augmentin en funció de l’IPC, i no en funció de la pèssima situació financera de la Seguretat Social, i que el factor de sostenibilitat que permet lligar la pensió futura a l’esperança de vida entri en vigor el 2023, i no el 2019 com estava previst. Per tant, per poder tirar endavant els Pressupostos, el PP ha abraçat sense cap pudor les exigències del PSOE de Pedro Sánchez Pérez-Castejón i el Podemos de Pablo Iglesias Turrión. El sistema de pensions espanyol pateix una crisi estructural, convé recordar-ho, que es tradueix en dèficits propers a 20.000 milions d’euros anuals. La despesa agregada de totes les pensions contributives és de 125.000 milions d’euros anuals. Segons les previsions econòmiques i demogràfiques del Banco de España, la vinculació de les pensions a l’IPC de manera sostinguda en el temps suposa un cost addicional de 35.000 milions d’euros, equivalent a més del 3% del PIB. I cal recordar també que el dèficit d’Espanya l’any 2017 ha superat el màxim permès per la UE, quedant supeditat al control de les autoritats europees. I que el dèficit previst per a Espanya el 2018, el més elevat entre les economies de la zona euro, és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només per darrere dels EUA i el Japó. És evident que Espanya no es pot permetre un dèficit estructural del 6% del PIB. Ràpidament hi haurien pressions per incrementar la pressió fiscal en una magnitud similar. De fet, és un argument molt repetit el que Espanya recapta menys, en percentatge del PIB, que la mitjana europea. La temptació, doncs, és a pujar els ja elevats impostos i collar més les classes mitjanes i mitjanes-baixes sobre les que recauen. I aquesta és la qüestió clau que sempre es sol defugir: ¿qui suporta la feixuga càrrega tributària? ¿qui acaba pagant la sobredimensionada factura dels impostos? Com no pot ser d’altra manera, tots aquells treballadors que generen riquesa. Per això resulta insostenible afirmar que garantir unes «pensions dignes» avui signifiqui assegurar el futur dels joves de demà. No. Un augment de les pensions més baixes del 3% beneficia, segons els càlculs del govern espanyol, uns 6 milions de persones. Bé per elles. També beneficia els bascos, que treuran el màxim rèdit dels seus cinc diputats, promovent l’aprovació d’una demanda, la pujada de les pensions, que és popular a tot Espanya i que permetrà amagar el tracte de favor de l’Estat cap a Euskadi. I, naturalment, també beneficia el PP, que encarrila el final de legislatura sense l’amenaça de convocar eleccions estatals anticipades, podent rearmar-se davant l’ascens de Ciutadans i fent córrer una cortina davant els múltiples escàndols de corrupció que els afecten.