Daily Archives: Abril 29, 2017

Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

La renda bàsica és un ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, independentment de la seva situació personal, econòmica o social. La renda bàsica és un concepte del que cada cop se’n parla més, especialment quan s’acosten eleccions. I és que resulta molt temptador deixar-se seduir per la promesa d’un cobrament incondicional. Per què no cobrar (dels altres, s’entèn) i deixar de treballar? Qui es pot sostreure a aquesta idea tan encisadora? M’hauran d’admetre que és difícil i que la renda bàsica és una idea tremendament populista de la que se’n parla i se’n continuarà parlant.

Un poble tan assenyat com el suís l’ha refusat amb contundència. En un referèndum sense precedents en el món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Es preveia que l’Estat suís pagués a cada adult uns 2.300 euros mensuals nets, i a cada menor 560 euros. L’argument que s’ha acabat imposant és que els costos per finançar la renda bàsica són prohibitius i que, en traduir-se en l’increment d’impostos i de l’endeutament públic, afectaria negativament el creixement econòmic. Els suïssos també han considerat que la renda bàsica disminueix la motivació per treballar i distorsiona els incentius correctes per a la creació de riquesa. Tot i que el salari mitjà de Suïssa se situa en els 5.579 euros mensuals, el cost d’implantar la renda bàsica seria de 188.000 milions d’euros, el triple del total de les despeses socials del país. En canvi, Finlàndia, un poble no menys assenyat que el suís, començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això, però, presenta tres seriosos inconvenients.

El primer inconvenient és que és cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats. En el moment en què l’asfíxia tributària fos encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda bàsica, la recaptació decrementaría i no seria suficient.

El segon inconvenient és que els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Els partits polítics d’ultraesquerra, com Podem, basen el finançament de la renda bàsica en un tipus únic d’IRPF molt elevat (50% o superior). Qui treballaria, si els nostres ingressos fossin confiscats per Hisenda?

Com a tercer inconvenient, la renda bàsica és incompatible amb la lliure mobilitat de les persones. Sí, hem d’elegir entre renda bàsica o llibertat migratòria. Perquè els dos alhora són incompatibles. En el moment que Espanya tingui una renda bàsica garantida, serà un focus d’atracció irresistible per milions de marroquins, nigerians, somalís o subsaharians, que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental. En les mateixes paraules de Philippe van Parijs, el més sistemàtic promotor de la renda bàsica a tot el món, “El conflicte entre renda bàsica i llibertat migratòria exposa en tota la seva cruesa el cruel dilema entre la generositat sostenible cap als nostres conciutadans més pobres i l’hospitalitat cap a tot aquell que vulgui entrar. Aquest dilema és l’elecció més dolorosa que ha de fer l’esquerra en tot el món desenvolupat. És un dilema inescapable en un món profundament desigual pel que fa a qualsevol esquema essencialment redistributiu, però molt especialment per a la renda bàsica universal. És veritat que el nostre fi últim és la justícia distributiva global. Però una solidaritat institucional que sigui comparativament generosa necessita de protecció enfront de la immigració insostenible de potencials beneficiaris”. Hem d’elegir, per tant, entre una societat socialista tancada i una societat liberal oberta.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i de democràcia entesa com la lluita entre la majoria i les minories, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Via: Els perills de la renda bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Renda Bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

creative-dot-umbrella-rain-sun-protection-umbrella-for-women-88618

Finlàndia començarà aquest 2017 a experimentar amb la renda bàsica. Amb independència de la seva situació personal, 2.000 ciutadans rebran 560 euros mensuals durant 2 anys. Si no troben feina, cobren; si troben feina, també cobren; si no volen fer cursets de reciclatge, cobren igualment. I és que la renda bàsica és universal i incondicional. Tothom la cobra siguin quines siguin les circumstàncies personals. Finalitzats els dos anys, s’analitzarà l’experiment social i es compararà amb els resultats dels usuaris de les transferències socials normals, que sí són condicionals.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. D’entrada, presenta dos seriosos inconvenients. És cara i suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable -a Espanya passaria del 45% del PIB al 65%-. En segon lloc, els incentius que introdueix són molt negatius.¿Per què treballar si papà Estat em manté? Si l’Estat espanyol anunciés el pagament d’una renda bàsica a tot ciutadà, la despesa pública es descontrolaria. En el país de la picaresca, el cens de la població augmentaria i es mantindria sine die en el regne dels vius als possibles beneficiats.

Els impulsors de la iniciativa defensen que la renda bàsica és la resposta als efectes indesitjats de l’avenç tecnològic. S’argumenta que la creixent digitalització i la introducció de la robòtica a les activitats productives farà desaparèixer molts llocs de treball. Espanya és un dels països que surten més malparats de l’anomenada quarta revolució industrial, i podria afectar al 12% dels llocs de treball o, el que és equivalent, a més de dos milions de treballadors que podrien potencialment perdre la feina. Naturalment, són els treballs menys qualificats els que més perillen i que responen a processos rutinaris i repetitius, ja que aquí és més fàcil substituir els treballadors per màquines. El patró de destrucció d’alguns llocs de treball, però, va unit a la creació de nous sectors econòmics abans inexistents i insospitats.

La demostració més clara que eradica el catastrofisme més funest d’aquest determinisme tecnològic és el fet que Corea del Sud, el Japó i Alemanya, països molt robotitzats, tenen un atur tècnic de només el 3%, 3,5% i 4,7%, respectivament. Una prova que l’avenç tècnic no provoca atur massiu, sinó millores de productivitat, i que la renda bàsica no és la mesura redistributiva antieconòmica i immoral que es necessita, sinó la creació d’oportunitats mitjançant llocs de treball qualificats. Els suïssos la van rebutjar amb contundència. En un referèndum sense precedents al món, el 78% dels electors van votar en contra d’un pagament estatal als habitants del país amb independència dels seus ingressos i del seu estat laboral. Ara bé, Espanya no té la laboriositat centreeuropea ni el sentiment de moralitat calvinista dels helvètics. I, en un temps de populismes i avantatges competitives democràtiques, no tardarem gens a remoure altra vegada l’esquer de la renda bàsica.

Via: Renda Bàsica | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtat i creixement | Jordi Franch Parella Weblog

Israel-pobreza-820x500-620x400.jpg (620×400)

Hi ha qui defensa que una elevada desigualtat perjudica el potencial expansiu d’una economia. Si fos així, els arguments econòmics a favor d’una major redistribució de la renda tindrien més força: la igualtat de rendes no només acabaria amb el que molts consideren un mal intrínsec -la desigualtat- sinó que a més impulsaria l’eficiència econòmica. Però, realment la desigualtat perjudica el creixement? De la mateixa manera que hi ha un colesterol bo i un colesterol dolent, en termes de desigualtat també cal fer distincions. La desigualtat de rendes pot influir per diferents vies sobre el creixement econòmic i no totes elles són necessàriament perjudicials. D’una banda, i començant per les negatives, la desigualtat pot privar d’accés a l’educació i a la sanitat a una part de la població, de manera que reduirà les capacitats productives d’aquest segment de la població. Clarament, una persona poc formada i poc sana és una persona poc productiva. Un altre tipus de desigualtat negativa és la que trenca la cohesió social, especialment quan aquesta desigualtat es consolida en forma d’una societat estamental on els rics esdevenen privilegiades elits extractives de la resta de la població, el que contribueix a enterbolir la convivència social i fins i tot a elevar al poder a governs populistes.

Però per altra banda hi ha una desigualtat positiva, que prové de la justa apropiació de l’esforç productiu de cadascun. Si un alumne estudia molt i s’aplica en l’estudi, segurament obtindrà resultats més positius que els d’un bandarra que s’abandoni a l’oci improductiu i el vici. Si un treballador és diligent a la seva feina, és just que cobri més que un altre que no ho és tant. La dispersió salarial també incentiva la formació i, en la mesura que la propensió a consumir de les rendes altes sigui menor que la de les rendes baixes, fomenta l’estalvi i la capitalització productiva de l’economia. Per tant, el saldo net d’una major desigualtat sobre el creixement econòmic es troba, en principi, indeterminat. Els seus efectes negatius podrien superar els positius i viceversa. Cal tenir, per tant, més proves. Què ens diu l’evidència disponible al respecte? Doncs, pel cas d’Espanya, que els efectes negatius dominen clarament sobre els positius. Un 17% de la població entre 16 i 25 anys són ni-nis (ni treballen ni estudien). Si no s’actua ràpidament i amb encert sobre aquest col·lectiu, perillem de perdre irremisiblement el seu potencial productiu. Una valuosa part de la nostra població pot quedar despenjada del cos social, afectant negativament el creixement econòmic. També la desigualtat causada per l’enriquiment il·lícit dels nostres governants i de les elits extractives, malauradament tan freqüent a les nostres latituds, és una font de desigualtat molt negativa.

En definitiva, el que llasta realment el creixement econòmic no és la desigualtat per se, sinó aquella desigualtat que exterioritza situacions de pobresa que impedeixen a una part de la població accedir a una bona formació i a un bon tractament sanitari i que, per tant, minven la seva capacitat de desenvolupament personal i professional. També és molt negativa la desigualtat institucional que consagra el lladrocini de la plutocràcia dominant. Però la desigualtat derivada del fet que un conjunt de persones s’enriqueixin molt significativament gràcies al seu treball dur, a l’assumpció de riscos, a la innovació tecnològica, a la inversió en models de negoci generadors de valor -i no als privilegis polítics- no fa mal en absolut al creixement econòmic. Tot al contrari, impulsa el creixement. Per tant, l’autèntic problema socioeconòmic no és la desigualtat sinó la pobresa: no hauríem d’obsessionar-nos amb quins són els diferencials de renda o de riquesa dins d’una societat, sinó amb quin és i amb com evolucionen la renda i el patrimoni dels menys afavorits de la nostra societat. No hem de perseguir fiscalment els rics pel simple fet de ser-ho. Ens hem d’assegurar que els rics no siguin rics gràcies a l’obtenció de prebendes polítiques i de privilegis exclusius. Els pobres no poden veure obstaculitzat el seu desenvolupament personal i professional a causa d’injustificades traves regulatòries i fiscals. El perill de confondre la lluita amb la pobresa amb la lluita contra la desigualtat és que es pot acabar apostant per polítiques dirigides a destruir la riquesa dels més productius, en lloc d’incentivar la supressió de la pobresa dels més depauperats. El primer no contribueix en res a millorar el benestar de ningú excepte el dels envejosos (i ja sabem que España és el paradís de l’enveja), mentre que el segon sí contribueix a que tots, i especialment els més desfavorits, prosperin. El problema, per tant, no és la desigualtat, sinó la pobresa.

Via: Desigualtat i creixement | Jordi Franch Parella Weblog

Desigualtats | Jordi Franch Parella Weblog

Resultado de imagen de desigualdad

Com cada any per aquestes dates, alguns estudis com el d’Oxfam o l’enquesta financera de les famílies publicada pel Banc d’Espanya, plantegen el tema de les desigualtats. És un tema important, especialment quan encara no ens hem recuperat de l’última crisi. Malauradament, però, quan l’informe d’Oxfam busca titulars mediàtics i fàcils, es corre el risc de fer la diagnosi equivocada i proposar solucions errònies. Afirmar que les 3 persones més riques d’Espanya -Amancio Ortega, la seva filla Sandra i Juan Roig- tenen tanta riquesa com el 30% de la població més pobre, o que els vuit més adinerats del planeta en tenen tanta com el 50% de la població mundial, són afirmacions de molt ressò mediàtic, però no necessàriament vertaderes. Per quatre motius com a mínim.

El primer és la definició emprada de riquesa. Si definim la riquesa com la suma dels actius immobiliaris i financers menys els deutes, ens trobarem amb resultats sorprenents. I és que qualsevol nen de jardí d’infància amb 1 euro a les seves butxaques serà més ric que un estudiant universitari de Harvard que financi els seus estudis amb crèdits o préstecs bancaris. El primer té un actiu financer d’1 euro i cap deute, mentre que el segon té uns deutes superiors als actius. No obstant, les probabilitats de l’estudiant de Harvard per rendibilitzar els seus estudis són molt superiors als de l’infant.

En segon lloc, els actius que inclou l’estudi d’Oxfam són els immobiliaris i els financers, però exclou, entre altres, el capital humà i béns de consum duradors com l’ordinador o el mòbil. Això sobrevalora la riquesa dels empresaris, que detenten la propietat de la seva empresa, però infravalora la riquesa de la població africana, per exemple, que concentra la seva riquesa en béns duradors.

En tercer lloc, els càlculs es realitzen considerant el tipus de canvi nominal. Un greu error que passa per alt el desigual poder adquisitiu de les diferents divises. Si un dòlar es canvia per 20 pesos mexicans i un obrer d’Ohio cobra 3.000 dòlars mensuals, mentre que un operari de Monterrey percep 6.000 pesos, Oxfam afirmaria que el primer és 10 vegades més ric que el segon (3.000×20/6.000). Aquesta, però, és una conclusió molt precipitada i falsa. I és que cal considerar el preu dels béns i serveis bàsics a les dues ciutats. Si un mateix pernil costa 100 dòlars als EUA, però 1.000 pesos a Mèxic, resulta que el d’Ohio pot comprar 30 pernils, 5 vegades més que el de Monterrey, que en pot comprar 6. Per tant, les diferències de riquesa s’haurien reduït a la meitat.

Finalment, no és la redistribució, sinó la generació d’ingressos, la solució a la pobresa. No es tracta d’expropiar l’euro de l’infant per distribuir-lo entre els pobres, això no soluciona res. Es tracta de capacitar la població per poder-se guanyar la vida el dia de demà. La solució a la pobresa, per tant, la trobarem en els processos d’estalvi i inversió, la competència dels mercats i la funció empresarial, la formació i qualificació del factor treball i, per suposat, la millora de les institucions. Això darrer inclou la transparència i honestedat política, el bon funcionament de les estructures d’Estat i un llarg etcètera que té enorme recorregut de millora, especialment a les nostres latituds.

Via: Desigualtats | Jordi Franch Parella Weblog