Daily Archives: Abril 22, 2017

La necessària transformació del sistema sociosanitari | Jordi Franch Parella Weblog

3b2aef4626a609d49664da5865bd718a_XL.jpg (900×675)

La nostra societat viu amb una espasa de Dàmocles penjada a sobre que és l’envelliment de la població. Amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística, España perdrà 5,6 milions d’habitants fins el 2064. El desglòs per edats és el següent: de 0 a 25 anys es perden 4,4 milions de ciutadans; de 25 a 50 anys se’n perden 7,7 milions; de 50 a 70 anys, 1 milió menys; i els majors de 70 anys augmenten en 7,5 milions. Aquest veritable tsunami demogràfic afecta radicalment les actuals condicions de vida i les estructures de l’Estat del benestar: pensions, per suposat, però també la sanitat, l’educació… Parlem de la sanitat. El nostre sistema, que ha aconseguit cotes d’excel·lència, s’està tornant obsolet i disfuncional. La situació econòmica recessiva i la manca de finançament autonòmic, sumat a l’envelliment poblacional, el converteixen en no sostenible. El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) arriba al 80% del total.

No ens trobem davant una situació conjuntural i passatgera, sinó estructural i irreversible, que demanda la readaptació del sistema sanitari a les noves exigències econòmiques i poblacionals. La crisi continuarà, especialment si no es reforma l’àmbit monetari internacional, l’envelliment també, i el sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties. Més del 91% de la mortalitat a España està vinculada a malalties cròniques i es preveuen més d’un milió de demències senils el 2025. En un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. Amb això no volem dir que no sigui important controlar l’augment de la despesa sanitària. La despesa pública dedicada a sanitat és actualment del 6,3% del PIB i es preveu que superi el 9% l’any 2020, amb un increment de 30.000 milions d’euros. En el sistema sociosanitari, tant els factors de demanda (demogràfics i epidemiològics) com els d’oferta (fragmentació assistencial i els costos de les tecnologies sanitàries) pressionen la despesa a l’alça. La prioritat ha de ser aconseguir la millor salut per a la població. Si la població està més sana, ja no es posa malalta, hi ha menys despesa sanitària i la persona treballa i cotitza. El segon objectiu és aconseguir sempre la millor atenció sanitària. I només quan assolim les dues primeres fites podem reduir els costos sanitaris (no a l’inrevés) i podem disposar de més recursos que podem reinvertir en el sistema de salut. És necessari transformar la sanitat en un sector generador de riquesa i convertir la despesa sanitària en inversió estratègica. Com que en el futur estarem obligats a treballar fins passats els 70 anys, fem-ho amb salut si no pot ser amb il·lusió. Aconseguir una població activa més sana incrementa la producció i millora la productivitat del reste de la societat. Hem de parlar més de salut i menys de metges per pacient o de llits per habitant.

Per tenir millor salut, en un entorn d’envelliment exponencial, és important la prevenció. I per a les malalties cròniques, que suposen fins el 80% de la despesa, l’OMS ha identificat quatre factors de risc: la mala dieta, la manca d’exercici, el tabac i l’estrès. En segon lloc, i relacionat amb la prevenció, s’ha d’apoderar el pacient, perquè aquest participi en la presa de decisions del procés de salut. El pacient ha de tenir un paper actiu en la gestió de la seva malaltia, implicant-se en les pròpies cures. Per això és necessari millorar la formació i, també, implantar eines i noves tecnologies que facilitin la proactivitat del malalt. Les evidències clíniques demostren que quan el pacient s’involucra en la gestió de la pròpia malaltia s’augmenta l’adherència al tractament i es redueixen les hospitalitzacions, amb la consegüent reducció de costos (entre un 8% i un 21%). En tercer lloc, s’ha de transformar el model de salut fragmentat actual per un de més integrat i coordinat, que doni una resposta contínua a les necessitats sanitàries i assistencials del malalt crònic. A diferència de les patologies agudes, que han de ser curades, les patologies cròniques han de ser cuidades i, sovintment, amb requeriments multidisciplinars allunyats de la hiperespecialització mèdica de l’hospital d’aguts. També els incentius dels professionals mèdics i sociosanitaris s’han d’alinear en la creació de valor (millora en la salut del pacient), abans que en la creació d’activitat (multiplicació de proves diagnòstiques), calent introduir els indicadors adequats que reflecteixin les millores qualitatives.

El sistema sanitari realitza milions d’actes clínics a l’any i gestiona una quantitat d’informació brutal. Sabem que el nostre cos pot fallar de 14.000 formes diferents, cada una associada a un diagnòstic, per cada un dels quals existeixen tractaments diferents: milers d’intervencions preventives, 4.000 procediments quirúrgics i clínics, així com 6.000 medicaments. Pensem en una indústria que tingui 14.000 línies de producte oferint respostes 24 hores al dia, 7 dies a la setmana i totes les setmanes de l’any. Cal gestionar aquest volum ingent d’informació per prendre les decisions amb coneixement de causa. L’equació de funcionament del sistema de salut, fins ara, passava per incrementar els professionals, les tecnologies i els medicaments. La població envellida i nafrada amb malalties cròniques requereix d’uns serveis i demanda uns recursos que no disposem. Hem, per tant, d’utilitzar els recursos existents de la manera més eficient possible i dins un sistema adaptat a les necessitats epidemiològiques d’una població cada vegada més envellida.

Via: La necessària transformació del sistema sociosanitari | Jordi Franch Parella Weblog

Envellint | Jordi Franch Parella Weblog

Espanya (i Catalunya) envelleixen. Cada vegada som més grans. La molt noble, molt lleial i benèfica ciutat de Manresa no escapa a aquesta tendència general. Ben al contrari, els nostres índexs de sobreenvelliment superen la mitjana catalana. L’esperança de vida se situa al voltant dels 82 anys de mitjana (80,1 per als homes i 85,6 per a les dones) i es preveu que continuï augmentant. El percentatge de població de més de 65 anys és ara del 18,4%, però augmentarà fins al 38,7% l’any 2060. Segons les dades projectades per l’INE, els ciutadans a la franja d’edat de 70 a 74 anys passaran dels 1,8 milions actuals als 2,3 milions el 2060; de 75 a 79 anys l’augment és de 747.000 habitants més; els de 90 a 94 anys passen de 333.000 a 1,93 milions; les persones de 95 a 99 de 75.000 a 1,13 milions; i, finalment, els espanyols amb més de 100 anys passaran dels 13.000 actuals als 372.800 (!).

Amb la tendència demogràfica actual, España perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. A la franja de 0 a 4 anys la caiguda és d’1.136.502 habitants i en la de 5 a 9, d’1.209.173, dues dades que mostren com pot canviar la piràmide demogràfica en mig segle. D’altra banda, cal destacar que en el tram d’edat que va dels 25 als 49 anys el descens també és molt important. Es tracta de gent que neix a España però que de sobte s’esfuma, la qual cosa indica que són persones que fan les maletes i se’n van del país a buscar feina a l’estranger, una tendència que ja s’albira en l’actualitat. Resumint, i per franges d’edat, la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, encara edat de treballar, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Si ara el nombre de defuncions ja supera el de naixements, el 2060, i per primera vegada a la història, els més grans triplicaran el nombre de nens de 0 a 15 anys.

1

Font: Institut Nacional d’Estadística (INE)

Avui a Espanya hi ha prop de 9,3 milions de pensions (mitjana de 900 euros mensuals) i les de jubilació, amb 5,6 milions, són les més nombroses (mitjana de 1.040 euros). Només l’impacte directe de l’envelliment sobre la sanitat i les pensions força a transformar l’Estat del benestar. Si, a més, hi afegim la reducció de l’ocupació i els efectes de la revolució tecnològica digital i cibernètica, obtenim una situació de fallida que ens obliga a repensar la cobertura bàsica de les necessitats humanes. Els senyals actuals d’esgotament del fons de reserva de la Seguretat Social i, per tant, d’insuficiència de cotitzacions socials dels que treballen per pagar les pensions dels jubilats, són només una admonició del que ens espera a partir del 2025. A partir d’aquesta data, les generacions més nombroses del baby-boom (nascudes entre el Pla d’Estabilització del 1959 i la crisi del petroli de 1973) començaran a jubilar-se. I no tenim un reemplaç poblacional. L’estructura demogràfica perd el perfil tradicional de piràmide egípcia, d’àmplia base que es va estrenyint amb el pas dels anys, i es converteix en una mena de xampinyó, de barret més ample que el peu.

A partir del 2025, quan els primers baby boomers es vagin jubilant, es dinamitarà l’actual sistema públic i de repartiment, que patirà retallades en les pensions d’un 50% fins a deixar-les a un nivell de subsistència, i s’haurà de disposar d’un nou sistema de protecció social. L’escassa inventiva de l’Estat i la nul·la capacitat d’anticipació als problemes ens indiquen que les “solucions” del govern a aquest problema serà una combinació d’aquestres tres: pujar les cotitzacions, retardar l’edat de jubilació i baixar les pensions. En definitiva, pagar més durant una vida laboral més llarga i cobrar menys en una jubilació més curta. En les properes dècades, ens esperen canvis profunds i estructurals que modificaran l’organització de les nostres societats tal com les coneixem avui. Ens espera una revolució que canviarà les etapes clàssiques de la vida. Aquest tsunami demogràfic s’endurà per davant no només les pensions públiques, sinó que també forçarà a un canvi radical en la sanitat, l’educació i l’Estat del benestar. La tradicional configuració dels infants que es formen, els adults que treballen i els ancians que gaudeixen d’un (merescut) oci ja no serà vàlida. La formació i el treball, potser amanits amb una mica d’oci, conformaran un binomi indestriable que ens acompanyarà tota la nostra vida, des del bressol fins a la sepultura

Via: Envellint | Jordi Franch Parella Weblog