Daily Archives: Desembre 14, 2016

Salari Mínim 2017 | Jordi Franch Parella Weblog

smi-salario-minimo-interprofesional-salari-minim-dmconsultants-1

Per al 2017, PP i PSOE han pactat un salari mínim de 707 euros, un increment del 8% respecte l’actual. Considerant 14 pagues anuals, correspon a un sou mensual mínim de 825 euros. A aquest cost salarial se li ha d’afegir el de la Seguretat Social, un dels més elevats del món. L’empresari suporta més del 30% de la base de cotització, mentre que el treballador paga el 6,4%. A Espanya, per tant, els costos mínims de contractació es situaran a l’entorn de 1.100 euros mensuals. Una xifra massa baixa? Depèn. El salari mínim de Luxemburg és de 1.923 euros i el de França quasi 1.500, però el de Bulgària és de només 215 i Portugal no arriba a 620 euros. Argumentar, de manera simplista i ingènua, que aquesta mesura augmentarà la capacitat adquisitiva i potenciarà el consum, incrementant la demanda i la producció, és un greu error que confon les conseqüències amb les causes i que suposa col·locar el carro davant dels bous. Si incrementar artificialment els sous fos la solució màgica a tots els problemes, per què no situar-nos al mateix nivell que Luxemburg? Per què no imprimir diner i fer-lo arribar a tota la població (no només governs i entitats financeres)? Per què no fixar, ja posats, salaris mínims de 3.000 euros mensuals per assegurar la reactivació? Doncs perquè el 99% de la població ocupada perdria la feina. Tots els treballadors amb un rendiment productiu inferior als 3.000 euros mensuals quedarien en atur, ja que no seria rendible la seva contractació. Ara, amb el mateix valor de la producció, els empresaris suportaran costos més elevats. Els beneficis disminuiran i alguns hauran de tancar l’empresa. Per tant, l’atur incrementarà i la creació d’ocupació serà més difícil.

Els salaris elevats i els alts nivells de consum són una conseqüència, que no una causa, de la productivitat del treball. Països avançats, dotats de maquinària i formació del treball, són molt productius i remuneren els obrers amb salaris elevats. A l’inrevés, els països endarrerits, parasitats per institucions corruptes i governs vampírics, amb escassa dotació de capital i amb treball no qualificat, remuneren els treballadors amb sous baixos. El sou no és la causa de la productivitat del treball, sinó l’efecte i la conseqüència. Si realment el camí de la prosperitat fos tan fàcil com crear diners del no-res i consumir la riquesa no produïda, països com Zimbabwe serien els més rics del món. I no és pas així. Abans de consumir s’ha de produir i no es pot gastar el que no tens, a no ser que estiris més el braç que la màniga i t’endeutis. Deute que, naturalment, s’ha de retornar amb interessos.

Qui seran els més perjudicats per aquesta mesura? El salari mínim expulsa del mercat laboral les persones menys formades i exclou els més joves. Les dades de l’Eurostat demostren que el sector més afectat pels sous minsos és el dels menors de 30 anys, on un 30% cobren una renda baixa. Per sexes, les treballadores acusen aquesta situació més que els homes. Un 21% de les dones tenen una renda baixa, per només un 13% d’homes. Per tipus de contracte, els temporals. Només el 15% dels contractes indefinits tenen una renda baixa, però per als temporals és el 32%. Per tipus d’empreses, les pimes. El 70% de la plantilla de les grans empreses cobra més de 1.800 euros. A elles no els afecta aquest canvi normatiu. Només el 2% de la força laboral de les empreses grans (més de 250 treballadors) cobra menys de 980 euros mensuals. En canvi, el 15% de les microempreses (menys de 10 treballadors) ofereixen sous inferiors a 980 euros. Malgrat que el salari mínim sembla protegir el més feble, la realitat és just la contrària. Beneficia a grans empreses i als polítics, que es presenten com la garantia del progrés social dels treballadors menys afavorits. Però perjudica especialment als joves poc qualificats, a dones amb contractes temporals i a les Pimes que, no ho oblidem, són la columna vertebral de la nostra economia. El que es presenta com una mesura social i de progrés, té efectes antisocials i regressius. Les grans empreses tindran menys competència de les petites, i els polítics es penjaran la medalla de la consciència social, malgrat que la societat es tornarà una mica més monopolística i més desigual.

El salari mínim no millora la posició de tots els treballadors ni augmenta l’ocupació. Manté l’estatus dels treballadors més productius a costa de perjudicar els menys productius, que quedaran expulsats del mercat laboral. El salari mínim no és una llei progressista ni va a favor dels treballadors, sinó que és regressiva i perjudica tant els treballadors menys qualificats com els que s’haurien d’incorporar al mercat laboral en un futur. El salari mínim no augmenta la productivitat del treball, sinó que la redueix. Pretendre defensar que el que hi guanyen els treballadors més productius, amb el salari mínim, supera les pèrdues dels treballadors expulsats és completament arbitrari i depèn de judicis de valor purament personals. A mitjà i llarg termini, el salari depèn directament de la productivitat del treball. Com més productiu sigui un treballador més alt serà el salari, i viceversa.

 

Via: Salari Mínim 2017 | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

País d’inútils i amiguistes

PAÍS D’INÚTILS I AMIGUISTES

Ve-t’ho aquí un país que es diu Catalàunia. En aquest país hi viu i treballa un home que es diu Andreu Segués. Són 2/4 i mig de 8 d’un dilluns al matí i l’Andreu es lleva de pressa. Es vesteix d’una revolada. No esmorza perquè així es pot llevar més tard i, més descansat, rendeix més a la feina. Ja ho avancem: hi treballa d’administratiu. Va cap a la feina caminant: l’empresa on treballa només és a uns deu minuts de casa seva. Arriba a l’empresa on treballa, la NOFOT (Nacional Oficina de Feina, Ocupació i Treball), amb el subtítol BROT (Barems de Remuneració per a Ocupats i Treballadors). Hi arriba puntual, a les vuit, que és quan comença a treballar. Saluda els companys, arriba a la sala on treballa, engega l’ordinador. A part de treballar amb l’ordinador, també omple formularis i tot de documents… vaja, tota la paperassa que fan omplir a l’administració pública.

En aquest país també hi viu un altre home, el Llàtzer, però no treballa… està a l’atur. També és dilluns al matí, però el Llàtzer no es lleva pas tan d’hora com l’Andreu. De fet, per què s’ha de llevar d’hora, si dilluns al matí no té res a fer? Es lleva a poc a poc: un altre dia dur. No es vesteix pas, esmorza lentament. Es vesteix. Surt al carrer. No va cap a la NOFOT (BROT) perquè ja fa mesos que hi està apuntat i no hi troba mai feina, cap ni una… O només li ho sembla a ell…?

Tornem a l’Andreu. Ha pencat molt fins ara, les onze del matí, i tal com li correspon, s’aixeca de la cadira i se’n va a esmorzar. Va a un bar de dos carrers més enllà. Hi fa un bon esmorzar: s’ha de refer de tanta energia gastada i n’ha de tenir més per a després. Esmorza tranquil·lament: un pencaire com ell bé s’ho mereix. Havent esmorzat, s’aixeca de la cadira, s’adreça a la barra i paga religiosament. A més a més, sempre paga una bona propina. Surt del bar i torna cap a la feina tot content.

El Llàtzer va cap a la biblioteca pública a llegir el diari, sobretot per les ofertes de feina, com cada dilluns al matí. Però un cop hi arriba, ai las!, veu que és tancada. Molts dilluns al matí és tancada, cosa que l’empipa, i pensa:

  • -Coi de bibliotecaris, amb feina, contracte i un bon sou, però amb tants dies de festa i fent la punyeta a tants ciutadans!

Tot i així, no té raó, perquè tenen una feina i bé es mereixen dies de repòs. Ell, que està aturat, hauria de treballar!

L’Andreu torna a la NOFOT, entra a la sala on treballa, bé, on penca, i es torna a enfrontar a l’ordinador i a tota la paperassa. Enllesteix els formularis… i tota aquella paperassa amb diligència. És molt i molt eficient, tant, que molts companys no se’n saben avenir. És un treballador exemplar, i un ciutadà exemplar, què carai!, que contribueix a la productivitat i a la riquesa d’aquell gran país que es diu Catalàunia.

El Llàtzer, mentrestant, està palplantat davant la biblioteca pública, malpensant, maleint els ossos dels bibliotecaris, i fins i tot renegant i insultant-los en veu alta. Al cap d’una estona, bo i desfogat, se’n va i comença a caminar. Bé es va trobant diversos quioscos, però no hi compra pas cap diari, perquè pensa que no té prou diners per a comprar-ne, ja que amb el subsidi d’atur no pot pas malgastar diners. Què coi, que trobi una feina i amb un sou ja podria gastar més diners i contribuir a la riquesa d’aquell país!

L’Andreu penca enllestint paperassa amb rapidesa fins al final de la jornada laboral a la NOFOT (BROT), que són dos quarts de tres del migdia-tarda. Havent acabat, doncs, s’aixeca de la cadira i s’encamina cap a dinar. Dina en un restaurant, perquè no té temps de fer-se el dinar: a les quatre comença a treballar en un altre lloc. Un cop al restaurant i amb el plat a taula, dina de pressa. És una persona que s’afanya; no li agrada anar a poc a poc ni la gent lenta. Havent dinat, encara entaulat, parla amb altres comensals: els diu quanta gent hi ha que no treballa, que no volen treballar!, que són uns dropos i uns inútils, que no contribueixen a la productivitat i la riquesa d’aquell gran país que es diu Catalàunia, ans al contrari, que en viuen i fins i tot se n’aprofiten!

Després de voltar tot el matí, el Llàtzer torna a casa a la una. Prepara tot de verdures i hortalisses: de primer es fa una crema de carbassa, carbassó, ceba, patata i formatge, i de segon, patates amb mongetes tendres, amb sardines. Entremig, es menja una bona amanida i de llevants, fruita del temps. Li agrada fer-se els àpats ell perquè pot menjar natural i sa, i menjar força, així pot tenir forces, malgrat que no les pugui aplicar a una feina.

Són les quatre de la tarda i l’Andreu arriba al segon lloc on treballa, una ETT. Hi fa d’administratiu, com a la NOFOT. És una empresa privada però no hi ha de remenar gaire més paperassa que a la NOFOT, perquè moltes gestions que hi han de fer els qui estan a l’atur són per Internet. També hi enllesteix la feina amb rapidesa. Si tothom treballés i tothom treballés com ell, aquell gran país aniria molt millor.

El Llàtzer ha acabat de dinar fa una estona. S’ha assegut al sofà per a pair el dinar i al cap de tres quarts d’hora, torna a sortir de casa. Es dirigeix cap a la biblioteca. Hi llegeix el diari, entre altres coses, pels anuncis de feina. També hi consulta el correu-e i cerca feina en portals de feina. Té estudis universitaris, però ja no és jove jove i això d’Internet li costa un xic, sobretot, les xarxes (anti)socials.

Va passant la tarda i l’Andreu es va traient de sobre feina amb diligència i amb habilitat. Qui ho diria, quan no ha estudiat a la universitat? Això sí, va acabar el batxillerat. Doncs bé, arriben les vuit del vespre i s’acaba la jornada laboral (la segona!) per a l’Andreu. Plega, s’acomiada dels companys de feina i se’n va a un restaurant a sopar. Després de pencar tantes hores, bo i esgotat, no pot pas fer-se el sopar. Sopa en un altre restaurant. Quan li han servit el plat, sopa ben de pressa. Havent sopat, xerra amb altres comensals: els diu quanta gent hi ha que no treballa, que no volen treballar!, que són uns dropos i inútils, que no contribueixen a la productivitat i la riquesa d’aquell gran país que es diu Catalàunia, ans al contrari, que en viuen i fins i tot se n’aprofiten!

Són dos quarts de vuit del vespre i el Llàtzer, atabalat de tant ordinador a la biblioteca, s’aixeca i se’n va a casa. Es prepara el sopar: patates bullides amb col i costelles a la planxa. De llevants, menja un iogurt bífidus, un aliment probiòtic, que aporta bacteris per als budells, que sintetitzen serotonina, que fa que tinguem un bon estat d’ànim. Havent sopat, llegeix un llibre en anglès. S’allita a dos quarts de dotze. No s’adorm pas de seguida: està angoixat en no trobar feina i té altres problemes, encara que no ho sembli.

L’Andreu surt del restaurant i va cap a casa. Un cop a casa, engega la televisió i s’escarxofa al sofà. Al cap d’una estona, com que no li agrada cap programa dels que fan als seixanta canals de televisió, la majoria en castellenc, apaga el televisor i engega la videoconsola. Juga una bona estona a un videojoc en què ha de matar tants aturats com pugui, cosa que li dóna molts punts i va passant de pantalles i cada cop té un càrrec més alt a l’empresa on representa que treballa. S’hi està jugant fins a dos quarts d’una. Es posa el pijama en un moment -recordeu que sempre va molt ràpid-. Es fica al llit i s’adorm al cap de ben poc: ho té ben merescut, després de treballar tant.
Ja és dimarts al matí i el Llàtzer es lleva una mica més d’hora que el dilluns. Com sol fer, no es vesteix i esmorza. Li agrada esmorzar bé per a tenir forces, tot i que no les pugui esmerçar per a una feina. Per esmorzar menja un bol de llet de soia amb flocs de civada integrals, comprats en una herbolària, encara més barats que els cereals per a la llet que venen als supermercats. Poc després d’esmorzar, fa la feina (al lloc excusat, s’entén): és dels qui creuen que a la feina s’hi ha d’anar esmorzat i…, per a poder treballar bé. Es vesteix i va cap a una ONG per a pobres, com cada dimarts al matí. Hi fa de voluntari endreçant piles i piles de roba.

L’Andreu es lleva d’un bot a dos quarts i mig de vuit del matí. No esmorza perquè no té pas ganes de fer-se l’esmorzar i, què coi!, a la feina li donen mitja hora per a anar a esmorzar. Es vesteix i va a la feina, no pas corrent, perquè la NOFOT (BROT) és a només deu minuts de casa seva. Emplena la paperassa de pressa. Només vol que arribi l’hora d’esmorzar. Quan arriba, l’Andreu se’n va al bar de costum i s’hi està més de mitja hora, que és el temps reglamentari, però com que té la feina per ser fill de qui és, no li diuen pas res. Havent esmorzat i altra volta a la feina, enllesteix les tasques tan de pressa com pot, encara que no pas intentant fer bé la feina, sinó omplint els papers amb un flist-flast i desant-los amb aire però amb desgana a l’arxivador corresponent. És hora de dinar i l’Andreu va al restaurant habitual. Després de dinar-hi com un llamp, xerra amb altres clients tot criticant les persones en atur.

El Llàtzer plega de l’ONG i arriba a casa cap a la una. Es fa el dinar i se’l menja. Havent dinat, segueix llegint aquell llibre en anglès. Té un nivell força bo d’anglès. Cap a les cinc surt de casa i s’adreça a una altra ONG. Hi fa de voluntari ensenyant matemàtiques, física, química, i fins i tot, catalàunic, castellenc, anglès, etc., a nois als qui costa aprovar aquestes assignatures, els pares dels quals no poden pagar professors particulars de repàs ni fer-los estudiar en acadèmies. Té la carrera universitària d’Enginyeria Industrial Electrònica i experiència en diverses empreses. S’explica més que bé i la majoria d’aquests alumnes acaben entenent i aprovant les assignatures suspeses o que anaven a suspendre.

L’Andreu torna a treballar, ara a l’ETT, perquè ja és la tarda. Enllesteix la feina tan ràpidament com pot: emplena la paperassa amb quatre gargots, si es descuida alguna dada d’una persona en atur, ja ho repassarà algú altre, i a més a més, pensa:

  • -Oi que els aturats no volen treballar? Doncs així aquest desgraciat no trobarà feina ara i podrà estar-se més temps de vacances!

Arriba el final de la jornada laboral (la segona, per a ell) i va a sopar al restaurant on té per costum sopar. Després de sopar-hi amb quatre forquillades, xerra amb altres clients tot criticant les persones en atur.

Tant el Llàtzer com l’Andreu se’n van a dormir. Saltem el dimecres i el dijous i anem al divendres al matí. El Llàtzer es lleva. Tal com sol fer, no es vesteix i esmorza. Li agrada esmorzar bé per a tenir forces, tot i que no les pugui esmerçar per a una feina. Per esmorzar menja un bol de llet de soia amb flocs de civada integrals. Poc després d’esmorzar, fa la feina (al lloc excusat, s’entén): és dels qui creuen que a la feina s’hi ha d’anar esmorzat i…, per a poder treballar bé. Llàstima que moltes empreses no valorin persones amb aquesta actitud. Però a més a més, com pot trobar feina, en aquell país que es dedica sobretot al turisme i a la construcció i no contracta enginyers, com ell? Es vesteix i va cap a l’ONG on fa de voluntari endreçant piles i piles de roba. Fins cap a la una, en què torna a casa per a fer-se el dinar i menjar-se’l.

L’Andreu es lleva a dos quarts i mig de vuit del matí. No esmorza perquè… Es vesteix i va a la feina, la NOFOT (BROT), no pas corrent. Emplena la paperassa de pressa. Si hi ha alguna estona que no el veu cap company de feina, juga amb l’ordinador. Només vol que arribi l’hora d’esmorzar. Quan arriba, l’Andreu se’n va al bar de costum i s’hi està més de mitja hora, que és el temps reglamentari, però com que té aquesta feina perquè és fill del Valentí Segués, antic director de la NOFOT (BROT) comarcal, no li diuen pas res. A més a més, hi té contracte de jornada completa, malgrat que no hi treballa pas vuit hores. L’Andreu sap parlar catalàunic, castellenc i molt poc anglès. Va acabar el batxillerat amb notes justes. «Treballa» un xic més fins que arriba l’hora de dinar. Ja ha acabat la setmana laboral a la NOFOT (BROT). L’Andreu va al restaurant on sol dinar. Després de dinar-hi amb quatre queixalades, xerra amb altres clients i critica les persones en atur.

El Llàtzer, un cop ha dinat, llegeix una estona aquell llibre en anglès. A part de catalàunic, castellenc i anglès, sap parlar francès, alemany i portuguès, no tan bé com els tres primers idiomes, però força bé. Cap a les cinc va a l’ajuntament, perquè aquest organisme públic fa uns quants mesos que ha començat un programa de voluntariat per a persones a l’atur. Els fa escombrar carrers de la ciutat. El motiu real és perquè l’ajuntament està molt i molt endeutat i no pot pagar gaires escombriaires. El Llàtzer també hi fa de voluntari. Escombra i escombra.

Són les quatre de la tarda i l’Andreu comença a «pencar» a l’ETT. Hi treballa perquè és nebot del Mateu Segués, antic gerent de l’empresa. Hi enllesteix la feina amb rapidesa… Alguna estona que no el veu cap company de feina, juga amb l’ordinador. En perdre una partida del videojoc, s’empipa i surt al carrer un moment a prendre l’aire.

Després de travessar la porta de l’edifici, fa dues passes i es topa amb el Llàtzer, que escombra el carrer. El mira desafiador i li diu:

  • -Vinga, treballa una mica, dropo i inútil!

Li llença al terra un paper que guardava a la butxaca. El Llàtzer s’enfurisma i prou que l’estomacaria, tot i que sap qui és i aniria a la presó rabent. S’aguanta, però es gira i escombra un altre racó del carrer. L’Andreu torna a l’ETT i hi fa el mínim fins que són les vuit. Només hi treballa mitja jornada però hi té contracte de jornada completa. Se li ha acabat la setmana laboral, la segona, a l’ETT. Plega i s’adreça al restaurant de costum per al sopar.

El Llàtzer acaba d’escombrar tant com ha pogut, fins i tot el paper llençat per l’Andreu, però quan aquest ja no el veia. Són les nou del vespre. Torna a casa, a fer-se el sopar. Hi sopa i després llegeix aquell llibre en anglès fins que va a dormir.

Arriba dissabte al matí. L’Andreu es lleva a tres quarts de nou. Es lleva d’un bot i se’n va a… la feina. Sí senyor, l’Andreu Segués té una tercera feina: fa d’administratiu en una residència d’avis, que només és a cinc minuts de casa seva. Hi treballa els dissabtes de nou a tres. Hi té feina perquè és amic d’un dels socis fundadors de la residència. Hi té contracte de jornada completa, malgrat que només hi treballi sis hores per setmana. Hi remena la paperassa amb llestesa. Si té algun moment lliure, flirta amb alguna companya de les joves. Un cop ha plegat, va a dinar al restaurant on sol fer-ho. De nou a casa, no la neteja pas, perquè està «esgotat». No la neteja gairebé mai i sembla un femer.

El Llàtzer es lleva a les vuit. No es vesteix i esmorza. Li agrada esmorzar bé per a tenir forces, tot i que no les pugui esmerçar per a una feina. Per esmorzar menja un bol de llet de soia amb flocs de civada integrals. Poc després d’esmorzar, fa la feina (al lloc excusat, s’entén). Fa dissabte. Té la casa molt neta i endreçada. Una estona més tard, se’n va a córrer. Arriba al bosc de vora la ciutat i comença a córrer-hi. Té unes ganes immenses de córrer sense parar, fins que arribés a la frontera i fins i tot la travessés, però no pot pas fer-ho, s’ha de quedar en aquell país que es diu Catalàunia.

Rojid [pronunciat Rugit ] Brosar Barnalé

John Adams – While I live, let me have a country, a free country!

Objects of the most stupendous magnitude… measures which will affect the lives of millions, born and unborn… are now before us. we must expect a great expense of blood to obtain them. But we must always remember that a free constitution of Civil Government cannot be purchased at too dear a rate, as there is nothing on this side of Jerusalem of greater importance to mankind.

My worthy colleague from Pennsylvania has spoken with great ingenuity and eloquence. He has given you a grim prognostication of our national future, but where he foresees apocalypse, i see hope. i see a new nation ready to take its place in the world, not an empire, but a republic,  and a republic of laws, not men.

Gentlemen, we are in the very midst of revolution the most complete, unexpected and remarkable of any in the history of the world. How few of the human race have ever had an opportunity of choosing a system of government for themselves? and their children?

I am not without apprehensions, gentlemen. but the end we have in sight is more than worth all the means.

I believe, Sirs, that the hour has come. My judgment approves this measure, and my whole heart is in it. all that i have, all that i am and all that i hope in this life, i am now ready to stake upon it.  While i live, let me have a country– a free country.