La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

14725636_1098409376921252_2845157196191647494_n

Com és costum per aquestes dates, s’han anunciat aquesta setmana els guanyadors de l’incorrectament anomenat Premi Nobel d’Economia. En realitat, en el testament d’Alfred Nobel només queden instituïts cinc premis: els de física, química, medicina, literatura i de la pau (aquest darrer concedit pel parlament noruec). El premi de ciències econòmiques, concedit pel Banc Central de Suècia, no és un guardó original i està sotmès a crítiques importants. Quan encara cuegen els devastadors efectes d’una crisi financera, alimentada per les polítiques monetàries expansives dels principals bancs emissors, ¿quin economista que vulgui passar a la posteritat guanyant el Nobel s’atrevirà a criticar-les? ¿No és molt més fàcil i còmode postular-se com assessor del Banc Central i desviar les conseqüències negatives de mantenir llargament els tipus d’interès artificialment baixos a altres agents econòmics? Com encertadament va indicar el vicepresident del govern català, el Dr. Oriol Junqueras i Vies, en la conferència inaugural del curs d’ADE a la FUB, mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos. Directament relacionat amb aquest fenomen, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic.

En qualsevol cas, el Nobel d’Economia l’han guanyat Oliver Hart i Bengt Holmström, dos nord-americans d’origen britànic i finès respectivament, per l’estudi de la teoria dels contractes i els incentius. L’economia de lliure mercat es basa en dues institucions fonamentals: la propietat privada i els contractes. La primera implica el control sobre l’ús donat als recursos escassos i la seva transmissió. La segona fa referència al compliment dels acords pactats voluntàriament i sense mediar engany o violència. Al respecte, és legítim traspassar el nostre deute a les generacions que encara no han nascut? Per què la representació dels polítics s’escapa de la vinculació contractual? Què en queda de l’anomenat contracte social? Els professors premiats han estudiat com millorar l’eficiència dels contractes per tal que les dues parts hi guanyin. Es tracta de generar un procés win-win sense perdedors. No és eficient ni just, per exemple, el mecanisme de portes giratòries en contractes entre l’Estat i empreses parasitàries, o el rescat automàtic de les entitats financeres. Els incentius en aquests casos (moral hazard) són perversos. Si un directiu financer sap que s’apropiarà privadament dels guanys obtinguts, però que pot traspassar a la societat les pèrdues obtingudes, els incentius conviden poc a una gestió prudent. Tampoc és eficient ni just que els directius d’una empresa persegueixin objectius contraris als dels accionistes i propietaris. En canvi, sí ho són alguns copagaments o una assegurança on la companyia no reintegra el 100% del valor del cotxe robat o de l’immoble incendiat. El paper dels incentius torna a ser crucial i, establerts correctament, permeten assegurar que l’usuari dels serveis públics en farà un ús adequat i que el beneficiari d’una pòlissa tindrà cura de la seva propietat. També la privatització (o no) dels serveis públics depèn dels incentius. La privatització dels serveis penitenciaris, per exemple, pot ser adequada per reduir costos, però a canvi d’empitjorar la qualitat del servei. Altres contractes intergeneracionals forçats per l’Estat, com les prestacions de jubilació, entre la població ocupada i els pensionistes actuals, necessiten una urgent reestructuració. Abans que l’envelliment poblacional i la davallada de la natalitat ens condemnin en la vellesa a la marginalitat i a la pura lluita per la subsistència, els governs han de permetre que cadascú gestioni les pròpìes cotitzacions socials de la manera que estimi més oportuna.

També és impossible que un contracte reguli totes les contingències futures que es poden presentar. Cal, per tant, tenir unes regles generals que precisin quins són els drets i els deures de cada part. I aquí, tornant a la conclusió de la conferència d’Oriol Junqueras a la FUB, que va utilitzar una contundent cita bíblica i evangèlica, el paper de la religió no és pas irrellevant, sinó tot el contrari.

Via: La importància dels incentius | Jordi Franch Parella Weblog

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s