Daily Archives: Octubre 12, 2016

Nepotisme | Jordi Franch Parella Weblog

Nepotisme | Jordi Franch Parella Weblog
Tothom recorda que Espanya, amb el sistema financer més sòlid del món (Rodríguez Zapatero dixit), va haver de ser rescatada l’any 2012. Algunes caixes d’estalvi, amb participació destacada de Caja Madrid i Caixa Catalunya, convertides en el pati particular dels partits polítics, PP i PSC respectivament, varen requerir un rescat bancari a la Unió Europea de fins a 100.000 milions d’euros, “un préstec en condicions molt favorables” en paraules del ministre Luis de Guindos. El govern havia assegurat que el rescat bancari no costaria ni un euro als contribuents, però al final la factura s’estima en més de 53.500 milions. Ens van dir que les caixes eren massa grans com per fer fallida. No és cert: hi havia una alternativa. La d’exigir responsabilitat patrimonial a tots els creditors excepte els dipositants amb saldos inferiors a 100.000 euros per entitat, a canvi de la conversió de part dels seus crèdits en capital de les entitats. D’aquesta manera, les caixes s’haurien recapitalitzat igualment, però no a costa del contribuent, sinó a costa dels seus creditors. De fet, aquesta proposta s’ha adoptat pel conjunt de l’eurozona a partir del 2016 en el nou mecanisme de resolució d’entitats financeres fallides. El Govern espanyol, però, va optar el 2012 per la via fàcil de carregar el forat de les caixes sobre el conjunt dels espanyols. I, com era d’esperar, el perjudici derivat és massa evident com per seguir ocultant-ho.

El Banc d’Espanya ha publicat una nota informativa sobre l’estat actual de les ajudes públiques al sistema financer espanyol. La conclusió és que del total transferit a les caixes a costa dels contribuents, només s’han recuperat de moment 2.700 milions d’euros, és a dir, poc més del 5% del total. Les pèrdues superen els 2.000 euros per família espanyola. Aquest espoli polític perverteix les regles de joc del capitalisme, on la lògica subjacent no consisteix en socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, sinó en privatitzar tant les pèrdues com els guanys. Van ser els polítics espanyols qui van destrossar financerament les caixes d’estalvis amb la bombolla immobiliària i financera encoratjada a tot Europa pel BCE. Ells van destrossar el sistema financer i ells ens han carregat la factura. Una barrabassada que de ben segur intentaran amagar sota la propaganda que la seva decidida actuació ha contribuït a salvar el país d’una crisi financera molt més gran. En realitat, però, només ha servit per hipotecar-nos més, carregant les pèrdues a tots els contribuents. Aquest és el modus operandi habitual de la casta extractiva: espoli i engany a la ciutadania.

Només en circumstàncies excepcionals, la pressió pública de la ciutadania pot aturar aquest procés. Un exemple és el frustrat intent del govern de nomenar l’ex-ministre José Manuel Soria, cessat per l’escàndol dels Papers de Panamà, al càrrec de director executiu del Banc Mundial. Algú es pot creure que l’elecció d’un exministre com a candidat al Banc Mundial no respon a un procés descarat d’amiguisme i nepotisme elaborat arbitràriament pel propi govern i el mateix exministre? Evidentment que no. Rajoy i Guindos van assignar a Soria una canongia al capdavant d’una burocràcia internacional totalment prescindible que es paga en part amb els nostres impostos. La ciutadania, però, va posar el crit en el cel, i això va ser efectiu per frenar el seu nomenament. Ara bé, per a què aquest contrapès als abusos del poder siguin efectius, cal una ciutadania informada, crítica i activa. Una ciutadania que no toleri la corrupció ni accepti la manipulació sistemàtica dels mitjans de comunicació del règim. I no estic segur que aquest sigui l’esperit de la ciutadania espanyola; una ciutadania que, en general, tolera bé infinits casos de corrupció, però no que un empresari exitós creï Zara des de zero. Una ciutadania que es deixa conduir mansament en ramats i mostra grans dosis de connivència i seguidisme pels seus líders. I una ciutadania que, en general, en té prou amb dosis regulars i elevades de futbol i teleporqueria, la moderna reedició del panem et circenses. I és que, com deia Aldous Huxley, una democràcia es pot convertir en una perfecta dictadura, sense presó i sense murs, on els presos no voldrien ni escapar. Seria un sistema d’esclavitud, on gràcies a l’entreteniment, els esclaus estimarien la servitud.

Via: Nepotisme / Nepotismo | Jordi Franch Parella Weblog

País Petit – Música

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor, escriptor i polític català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Ha estat un referent, no solament musical sinó també intel·lectual, de tres generacions.

Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París.[1] Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol de 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.

PAÍS PETIT – LLUIS LLACH (with English subtitles)

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur
d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descrobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així, com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur
d’haver-lo vist.

2014-0-11
bandera-flag-01