Les primaveres àrabs i la perspectiva de la història

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“EL VERMUT”:   JOAN SAFONT

Només cal recordar que l’any 1830 quan Europa vivia el seu segon esclat revolucionari a Espanya la Inquisició encara vigent

Avui, les primaveres àrabs que van arrencar al desembre del 2010 tenen un pòsit de desencís. La majoria dels que hi van participar han descobert el trist destí de la joventut. Tunis, on tot va començar, després de la caiguda de Ben Alí ha acabat governada pels islamistes; al Marroc les protestes van acabar provocant canvis constitucionals però continua governat per un rei amb poders molt més enllà del que s’espera d’una democràcia; a Algèria no ha canviat l’autoritarisme dels vells militars i polítics nacionalistes; Líbia és avui encara, després de la sagnant caiguda i mort de Gaddafi, un misteri en explosió; Síria viu una terrible guerra civil i Iemen ha vist que canviar un president no és garantia d’acabar amb un règim. Egipte és la darrera prova d’un cert fracàs en la lluita entre modernitat, islamisme, corrupció, realpolitik, nacionalisme i tirania. Fa poc més d’una setmana, un cop d’estat militar justificat per les massives protestes populars acabava amb l’efímer govern dels Germans Musulmans democràticament elegit –malgrat tot– a les urnes. Davant d’aquest nou episodi d’una etapa històrica d’avenços i reculades, no manquen els qui, després dels ingenus que creien que tot era qüestió d’unes manifestacions i unes eleccions més o menys lliures, ara justifiquen amb fatalisme la impossibilitat de conjuminar democràcia i món àrab, defensant que només a Occident –i als països de tradició occidental o cristiana- seria possible la societat lliure.

Aquesta idea, no només peca de simple sinó d’estar absolutament centrada en el present immediat. Si la Revolució Francesa va suposar l’establiment dels drets de l’home, el final de l’Antic Règim i l’esperança d’una nova etapa de la història de la Humanitat guiada per la Llibertat i la Igualtat, només cal recordar que entre 1789 i 1871 França va ser governada per cinc monarques –dos reis que volgueren tornar a l’Absolutisme, un rei constitucional i dos emperadors dels francesos– i que no seria fins la III República que s’estabilitzaria la democràcia parlamentària i republicana no sense haver acabat abans amb l’intent revolucionari de la Comuna de París. A la resta del continent, els vents liberals tindrien diferents intensitats: Els que portà Napoleó amb les seves tropes, el de les revolucions de 1830 i les de 1848 que marcaren el final d’un temps antic que s’anà esllanguint poc a poc, donant pas a un de nou que trigava massa a eclosionar. Bona part d’Europa –sempre amb l’excepció anglesa– arribaria a gaudir d’una democràcia estable i duradora després dels grans drames del segle XX: el nazisme, l’imperialisme soviètic, les dictadures del Mediterrani i les guerres balcàniques. Fins i tot avui, la qualitat democràtica de Rússia o la tirania de Bielorússia ens alerten de com de fràgil és el govern del poble, pel poble i per al poble, segons la universal definició d’Abraham Lincoln.

LLEGIR MÉS A:    http://elmati.cat/article/3240/les-primaveres-arabs-i-la-perspectiva-de-la-historia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s