La complicada realitat lingüistica europea

FONT:     EL MATÍ DIGITAL
“ESBOSSOS ALEMANYS”:   PERE GRAU

Si el PP valencià governés a Alemanya ja hi hauria registrades almenys una dotzena de llengües diferents.

De petits o de jovenets allò que aprenem sobre altres paisos és molt esquemàtic. Aprenem que a Alemanya es parla l’alemany, a França el francès i a la Gran Bretanya l’anglès, igual que els escolars d’altres terres aprenen que a Espanya es parla l’espanyol. En tots aquests casos la simplificació comporta un falsejament descarat de la realitat. Fa cinquanta anys quan hom a Alemanya parlava amb la gent normal del carrer, l’existència de les altres llengües peninsulars no la coneixia gairebé ningú, i encara avui hi ha molts que creuen que el català és una variant dialectal de l’espanyol com el bavarès ho és de l’alemany. Quan se’ls hi diu (com he fet innombrables vegades) que el català i el castellá són tan diferents com l’alemany i el danès, es queden parats.

El mateix desconeixement té, a casa nostra, la gent del carrer sobre la varietat de parles a l’ambit de la llengua alemanya, és a dir a Alemanya, Austria i la Suïssa alemanya. En aquests territoris al bell mig d’Europa hi ha quatre llengües reconegudes i un sens fi de varietats dialectals de les dues principals. I abans d’entrar en detalls, aclarim encara que, pel que fa als dialectes, tant a l’àmbit del castellà com del català, la gent que parla dialectes diferents (un andalús i un aragonès, un barceloní i un alacantí) s’entenen perfectament. A Alemanya, com a Anglaterra o a Itàlia, els dialectes, tant en el lèxic com en la fonètica són tan diferents els uns dels altres que per tal d’entendre’s mútuament han de recórrer a la llengua normativa que han après a l’escola i de vegades (almenys a Alemanya) fins i tot així tenen dificultats. Si a aquests paisos hi hagués gent tan ignorant filològicament com als governs valencians amb el seu absurd separatisme lingüístic, avui a Alemanya hi hauria ja registrades com a mínim una dotzena de llengües diferents.

Les dues més importants de les quatre científicament reconegudes són el baix alemany (és a dir, el de les terres baixes del nord) i l’alt alemany (és a dir, el de les terres altes del sud). L’alt alemany és el que internacionalment és anomenat alemany a seques, i el que s’ensenya a les escoles a tots tres paisos. El baix alemany, en canvi, ha anat perdent importància i ha quedat, més o menys com l’occità, reduit a una parla de pagesos i de pescadors a tota la plana del nord d’Alemanya des de la frontera polonesa fins a les terres del Rin. Avui hi ha intents de conservar-lo i de vitalitzar-lo a partir de les obres d’alguns (molt pocs) escriptors que des de la segona meitat del segle XIX han escrit en aquesta llengua com, entre altres, Fritz Reuter, Gorch Fock, Klaus Groth i Hermann Claudius. Al baix alemany li han mancat, però dos elements claus. l’un el suport decidit de les classes mitjanes a les ciutats, i l’altre un impuls unificador com la reforma fabriana a casa nostra. Aquestes manques han estat un obstacle fonamental per a obtenir una acceptació més extensa. Tot i això, segons les darreres estadístiques, el baix alemany el parlen normalment cosa de 2,6 milions i encara són més els alemanys del nord que sense parlar-lo també l’entenen. Així, segons l’UNESCO, el baix alemany és la llengua regional europea més parlada després del català. En aquest sentit, la nostra germana petita sense estat propi.

LLEGIR MÉS A:    http://www.elmati.cat/article/3081/les-parles-alemanyes

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s